El passat 19/11 va tenir lloc a l’aula d’hostaleria un dinar temàtic «els plats perduts del Pirineu». Hi van participar una trentena de persones que van poder degustar diferents plats:
- Mossec d’humus de xirivia
- amanida de truita de riu escabetxada
- cremeta de blat de moro amb crispetes
- arròs de muntanya
- pollastre rostit amb purriol
- Angelets
Molt sovint, quan es parla de la cuina tradicional catalana, en realitat es fa referència a la cuina de Barcelona o, com a màxim, a la cuina de les ciutats. Però la cultura del país —la veritable cultura tradicional— fluïa cap a l’interior: a través de les planes, les muntanyes i la costa, lligada a la supervivència, lluny del món urbà. Amb la industrialització, les ciutats competien per assemblar-se cada vegada més les unes a les altres, allunyant-se del seu propi entorn.
Creiem que recuperar i actualitzar els plats del territori és una tasca essencial. Les diferències entre els Pirineus i les planes, entre les terres interiors i les marítimes, ens enriqueixen. Portar aquests plats al present és necessari: les eines han canviat, han evolucionat, i també el nostre paladar. En lloc d’oblidar-los, hem de reinterpretar-los —els àpats humils poden convertir-se en joies culinàries.
Només cal recordar el peix de riu en escabetx, el blat de moro pelat utilitzat en els estofats d’hivern, o la pastanaga blanca gairebé desapareguda que, si no s’amaga al brou entre naps, carbassa, col i pastanagues —en aquest totus revolutum característic de la nostra escudella, olla podrida o tots els potatges— passa gairebé desapercebuda, tot i que això no li resta mèrit. Però donar protagonisme a la modesta pastanaga blanca està lluny de ser un acte inútil.
La cuina dels Pirineus es podria definir com una combinació d’una cuina basada en la supervivència, enginyosa i amb les empremtes deixades pels corrents culturals que han travessat el territori al llarg del temps.
